La piscina inflable

Per casa corre una fotografia de les meves germanes i jo dins d’una piscina inflable de color groc que els pares posaven en un terradet els dies que no anàvem a la platja. La paret de l’escala que pujava fins al safareig ens protegia de la insolació. La barana que donava al pati dels veïns del pis de sota, ens servia per penjar les tovalloles. Ben esteses, les tovalloles ens oferien un escenari de colors i un punt d’intimitat quan ens dutxàvem, despullats, amb el doll d’aigua refrescant i espès de la manguera.

Al pati dels veïns del pis de baix hi havia un lloro que havia après a dir el meu nom amb la entonació exacte de la mare. Cada nit, en fer-se fosc, la bèstia deia: “A dormir!” Mentre em dutxava, mirava d’esquitxar discretament el lloro amb l’esperança que la irritació li faria dir alguna paraula nova. La piscina inflable dels veins era de color blau i el dia que també la treien els crits d’esverament es barrejaven i semblava que el xivarri hagués de portar la festa a tot el poble.

En aquell terrat ronyós, la cosa que tenia més present mentre em banyava era una porta verda, molt vella i molt malmesa, que els meus pares no havien pogut obrir mai. Quan ets una criatura, les portes tancades et desperten la imaginació, i més si tenen un forat del pany de la mida d’un ull i una anella rovellada de vaixell pirata. Amb les esquitxades, el verd de la porta s’enfosquia i semblava que la fusta que el sol havia ressecat reviscolés i comences a recordar històries. 

Sempre vaig pensar que quan fos gran podria obrir aquella porta, encara que hagués d’esbotzar-la d’un bon cop. Hi havia una part de mi que la mirava de reüll amb més curiositat que por, mentre jugava a la piscina. Notava que hi havia alguna relació entre els misteris que aquell tros de fusta amagava i la sensació que l’aigua dona de vegades de transportar-te a una altra dimensió. Encara no sabia que ficar el cos dins de l’aigua et posa en un estat de trànsit que ho transforma tot.

Els moments més màgics dels estius els he passat dins l’aigua. Tot i que sóc un nedador notable, i tinc la pell fina dels dofins, prefereixo estar en remull més que no pas fer grans demostracions. Nedar és cansat i avorrit; en canvi, sucar el cos pot ser realment embruixador. El plaer de ficar-se poc a poc dins l’aigua és la sensació més semblant que se m’acut a la possibilitat d’entrar en el paradís. Submergir-se al mar, o en una piscina, dona una barreja d’èxtasi i de comfort, d’alegria i de tranquilitat, difícil de descriure.

La relació amb l’aigua es fa més intensa a mesura que et fas gran i conscient, tot i que no generi aquell desfici que produeix en els nens i els joves, a l’estiu. L’aigua eleva el cos i l’esperit. A mi m'ajuda a resistir la gravetat i em protegeix del primitivisme pedantesc que promouen els diaris, que ha tornat curts de gambals tants coneguts. A l’hivern, la dutxa m’agrada per pensar i per prendre decisions, però sempre que puc em faig una banyera, que és millor que una piscina inflable i també allibera el pensament. 

De vegades fins i tot hi tiro un paquet de sal per tenir la sensació que soc al mar. No puc reproduir els micromassatges dels corrents marins, però puc estar segur que no vindrà cap medusa traïdora a picar-me i que cap nudista figa seca no podrà espatllar l’encant psicodèlic del moment.