Amb Pla a l'avió de NY

10 d'octubre 2010

A bord. Obro el Weekend d'estiu a Nova York i hi trobo aquesta dedicatòria: "Si alguna vegada, superades les pors, viatgem plegats a Nova York, aquesta pot ser la nostra guia." És del juliol de 1999. S'ho va treballar molt, la P. Els amors que van venir després no van ser tan sol·lícits, potser em van trobar ja molt centrat en les meves pròpies guerres.

Per la data de la dedicatòria, dedueixo que el llibre va ser un regal de Sant, però la veritat és que no ho recordo. Llavors amb prou feines començava a escriure i a llegir, una part de mi vivia en la pura prehistòria. Com que la trobava lletja, però em queia molt bé, em sabia greu deixar-la. El cos es resistia a obeir-me i va desfermar una batalla contra la meva voluntat que em va deixar fet miques.

Quan recordo que el cor em feia un bot d'espant cada vegada que la veia, ric i penso: "Però quines porqueries i misèries et vas deixar ensenyar?" Les amigues li deien, estàs molt guapa des que surts amb l’Enric, i jo pensava no sabeu l'esforç -i els diners!- que em costa. Un dia hauré de tornar enrere per descriure amb detall els processos tragicòmics d'aquella folla desventura.

Hauré de veure en quin moment la meva intuïció es va rendir a la culpa i em va deixar en mans dels prejudicis i les pors del meu entorn. De petits vivim connectats a la gràcia. Després, ens perdem a través d'esquemes que ens fan mal, buscant respostes que puguem entendre. Si la intuïció es forta, el cos oposa resistència; si és feble, s'abandona a idees generals prestades fins que esclata per sorpresa o arriba a un desgast insostenible, de caire mecànic.

Curiosament el que no perdem mai és la necessitat de mantenir una continuïtat entre el món de dins i el món de fora. La sensació de veritat i de sentit va lligada a la qualitat d'aquest equilibri, que té més força suggestiva que la por o que la mandra (…)