Els primers presos polítics (II)

Novembre 2009

Molt neguitós per l'afer del Lluís i el Macià tot el dia. Impossible gaudir de l'Ile de Saint Louis. Mala consciència de veure que el Salvador ho està fent molt bé i que jo estic col·lapsat i París em deixa un regust de sentiment de culpa i de pessebre.

La Xènia m'ha tret a passejar. Hem sopat ostres i foie-gras de faisà. Hem repassat el detallisme que traspuen les botigues de la Rue Saint Louis en l'Îlee. Hem parlat dels quadres de gatets de La Galerie Amyot, del piano de la xocolateria La Charlotte de l'Isle, de la granoteta vermella del Tiphanie, de les fruites gegants de la Clorinde Martin.

L'amor que aguanta el carrer major de l'Île es veu en cada producte. Es veu en la manera de presentar-lo, i en el lloc que cada cosa ocupa a l'aparador. Hi ha una profunditat en les botigues que transcendeix el capitalisme. La cura pel detall fa la qualitat del producte i la qualitat del producte és sagrada no només perquè dóna diners, sinó també perquè és el testimoni d'una història.

A diferència del París dels bulevards, que és una façana del segle XIX, l'Île de Saint Louis connecta la ciutat amb les boires de l'edat mitjana. En els seus carrerons s'hi poden reconèixer totes les virtuts franceses. L'Île és una destil·lació de la idea de civilització que ha fet París al llarg dels segles, el pinyol de la seva obsessió per convertir la bonheur en una forma d'organització. Aquí la derrota de Muret és fàcil de perdonar (…)