Els primers presos polítics (III)

Novembre 2009

La Xènia continua parlant sense mirar si treballo o miro d'escriure, no sap què fer amb la seva força. Acabem d'arribar a casa, jo estic rebentat i ella continua xerrant pels descosits, com si s'acabés de llevar.

Hem vist una exposició sobre el París de Hausmann a la Galeria d'Antiquaris del Louvre. Només per obrir l'avinguda de l'Opera es van tirar a terra 20.000 habitatges. A Barcelona, el comte d'Espanya va gosar d'obrir el carrer Ferran per la força, i va acabar al fons del riu Onyar.

París és un rendista que ha oblidat la lluita dels seus predecessors per guanyar-se el somriure de la fortuna. Ningú no corre pel carrer, tothom fa cara de divendres. Les terrasses sempre estan plenes, les noies van quasi totes ben vestides. La Xènia diu que sense l'escenari parisenc perdrien molt, i que són especialistes a fer veure que escolten els homes amb interès mentre miren d'esbrinar si en poden treure alguna cosa.

Ahir a la tarda vam anar a la Pinacoteca a veure una exposició de pintura holandesa. Els Països Baixos irrompen en l'Europa decadent amb un programa liberal i multi religiós i es converteixen en una potència de seguida. Entre el segle XV i el segle XVI Amsterdam passa de 30.000 habitants a 200.000. Es posa de moda tenir pintures a casa. Els nobles i els burgesos demanen quadres de família per demostrar la seva posició.

La imatgeria místico-simbòlica és substituïda per una pintura arrelada a la terra, que exalta la mortalitat de l'home i els seus instints carnals. Prolifera la pintura de senyors i de senyores amb el nas vermell. Rembrandt n'és el rei, el més intel·ligent, sensible i estripat. De tots els quadres seus que vaig veure el que més em va agradar va ser L'asiàtic. Quina obra més visceral i alhora preciosista! La cadena del turbà semblava real.

Veermer, l'altre gran pintor del moment, és una mica japonès. Pinta les rutines del treball i la resignació. Si Rembrandt és sarcàstic, Veermer és purità i una mica pastelós. Treballa amb una melancolia trencada per la ironia. Les cares de les seves dones tenen el fons absort i enigmàtic dels bons poemes (...)