Els primers presos polítics (I)

Novembre 2009

El pis de la Xènia a l'Ile de Saint Louis està en un casalot del segle XVI. És un apartament rústic amb perfum de conte: moltes bigues, pedra vista, sostres alts i fusta a dojo. Dormo en un altell i he d'arribar fins al llit de quatre grapes per no fer-me un nyanyo. Hem sopat carpaccio de vedella amb xampinyons. Des del llit, sento que la Xènia renega contra els darrers clients que li queden. Està tancant l'empresa amb el portable. Fila massa prim, és la seva grandesa i la seva creu.

A la tarda he proposat a l'Avui de dedicar l'article de novembre a la idea de justícia dels Estats Nació. Vull explicar per què els tribunals espanyols no podran dictar una sentència justa contra el Lluís i el Macià. El cap d'opinió diu que el tema és "delicat" i que ho preguntarà. És penós haver de fer tanta comèdia per un article mensual. Si els pixatinters de l'Avui no m'ajudessin a comprendre l'ocupació, ja els hauria engegat a fer punyetes. Encara sort que és el diari menys espanyolitzat de Catalunya.

Després de sopar, he penjat un article al bloc: "Sembla que totes les rates de Barcelona s'hagin posat d'acord per sortir de les clavegueres -hi he escrit. L'alè podrit de Robespierre que s'ha escampat per Catalunya arran del cas Pretòria fins i tot travessa els Pirineus. París em sembla trist. Ni tan sols l'Île de Sant Louis no m'acaba de distreure. M'ha sortit una hemorroide i li he posat Garzón. A partir d’avui qualsevol article meu que publiqui el Directe el consideraré robat."