Rodoreda, a les cartes

Llegit l'epistolari de Mercè Rodoreda i Anna Murià. Tant de bo Rodoreda hagués dedicat una part de les hores que li van prendre les novel·les a escriure unes memòries. Les xafarderies estan explicades amb una força lluminosa i vitalista. Els sentiments s'expressen sense mandangues. L'estil directe treu truculència a la seva visió del món. El verí, l'angoixa i la bogeria pels detalls típics de les seves novel·les s'expressen de manera menys neuròtica. A les novel·les la processó va per dins. A les cartes, els acudits i les metàfores llueixen. La veu li sona més creïble. La prosa no està enfarfegada de simbolisme. La carta que més m’agrada potser és la del 19 d'agost de 1940. Com a lector, sembla que tu també fugis cap al sud de França estalonat pels nazis. M'hauria agradat llegir aquesta novel·la que diu que vol escriure sobre un home que pren amant mentre és a l'exili i que és separat de la seva dona per l'amor, més que no pas per la distància. Rodoreda pensava en l'Armand Obiols, quan li explicava això a Murià. Per les cartes sabem que feia mesos que dormia amb ell cada nit i encara no havia estat penetrada. (…)