La Santa Aliança

La fallida del processisme ha obert la possibilitat que les elits de París i de Berlín mirin d'aliar-se amb Madrid per envernissar d'europeisme la seva deriva autoritària. Espanya ja fa segles que només guanya pes a Europa quan el conflicte nacional li permet de traficar amb el destí dels catalans a canvi de suport.

L'èxit de Pedro Sánchez a Brussel·les no s'entén sense el potencial subversiu de Barcelona, però tampoc sense la feblesa de França i Alemanya i la necessitat que els dos països tenen d'apropiar-se del mercat del continent. París i Berlín, igual que la capital d'Espanya, miren d'ampliar el camp de batalla per no haver d'afrontar la seva davallada i els seus problemes interns de forma democràtica.

El projecte europeu s'ha convertit en una excusa per protegir els interessos d'unes elits cada cop més decadents i acorralades per l'evolució del món. Igual que la idea de la monarquia en els temps de la Santa Aliança, l'ideal d'Europa ha quedat segrestat per forces reaccionàries que s'hi aferren per mirar de frenar els canvis que posarien en perill el seu poder.

Mentre els neonazis atempten contra els polítics alemanys, i les armilles grogues ploren els seus morts a França, el rei d'Espanya busca una sortida a l'1 d'octubre, a través de la política internacional dels socialistes. Sánchez es passeja per Brussel·les com si fos el macarró dels catalans, però la dreta espanyola sap molt bé que les elits de París i de Berlín no són de fiar i que, a diferència de les madrilenyes, han estat purgades per les derrotes.

Europa no manté Catalunya al soterrani per raons identitàries, sinó econòmiques i d'oportunitat política. Per això Albert Rivera ha blindat la capital d'Espanya, juntament amb VOX i el PP, i protegeix les seves opcions d'arribar a la Moncloa. (…)