Vida d'hotel

9.8.06

Quan baixo al lobby de l’hotel em trobo el Salvador escrivint al chester de color grana que hi ha d’esquena al finestral. Només se sent el ritme de les tecles del seu portable. Escriu com si algú altre li anés dictant el text, les tecles repiquen enmig del silenci com un piano sense notes. Pica tan fort que, quan deixa d’escriure, sembla com si algú engegués un transistor. Llavors t’adones que és la música que surt dels auriculars del seu iPod. Ahir va fer un article en 20 minuts perquè, a mig sopar, el director li va tombar la columna que havia previst. El va escriure en un paper del restaurant, amb les postres encara sobre la taula. Érem al Nobu, en una taula amb vista al Hide Park. Estàvem envoltats de gent tan guapa que semblava sortida d’una altra galàxia. El Salvador escrivia com si res no el pogués destorbar, reia sol de les idees que se li acudien -jo em preguntava si els rics de Londres tenen un ADN superior. (…)