El Nostre Heroi, al taller (5)

Trobada amb el Quim Torra. Té uns ulls petits que tot ho escruten enfonsats darrere d’unes pestanyes llargues, unes celles crispades i unes ulleres de muntura clàssica, lleugerament fumades, de miop integral. Nas de jueu i calva catòlica molt ben combinades. Fa cara d’haver passat por i, alhora, d’haver sabut trobar moments per fregar-se les mans i riure per sota el nas. (…)

Read More

Un llibre de referència

(…) El llibre toca el conflicte català amb una finor que he vist poques vegades. El presenta en uns termes que el fa semblar viu i universal. Hina recupera figures i debats que no coneixia, i que segurament tampoc coneixen els polítics i intel·lectuals d’aquest país. Ningú no m'havia parlat d'Antoni Puigblanch, el primer intel·lectual que es va referir a Castella com "la morta", molt abans que Joan Maragall. (…)

Read More

El Nostre Heroi, al taller (4)

(…) De vegades em pregunto si tenir una bona marca al llit m’ajudaria a escriure millor. El sexe refreda el pensament, dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. El sexe és una escola de la vida: t’ajuda a tenir present que no només no pots tenir sempre allò que vols, sinó que tenir alguna cosa sovint serveix només per decebre’t al cap de cinc minuts .(…)

Read More

El coratge

(…) La fama de Churchill posa en evidència que la gent senzilla tendeix a sentir-se atreta per la vitalitat i per la intel·ligència. Però Roberts explica molt bé que la virtut principal del líder anglès va ser el coratge físic. El mateix Churchill deia que l’única virtut que realment permet desenvolupar totes les altres és el valor davant la mort. El llibre ho explica amb un ventall d’anècdotes riquíssim. (…)



Read More

Miquel Siguan a la meva universitat

“En aquella època el despatx de recerca de la facultat semblava la cova l'Ali Babà. Treballàvem amb unes vistes fabuloses sobre la ciutat i tot el material que demanàvem se'ns concedia sense necessitat de donar cap explicació. Potser només hauria faltat que el deganat ens pagués les copes i les cigarretes.”

Read More

Perucho, esperant la mort

Aquesta entrevista amb Joan Perucho és l'experiència més propera que he tingut a la sensació de parlar amb un fantasma, una mòmia o qualsevol altre ésser sobrenatural o de ficció. Potser per això i perquè no vaig poder publicar-la tota sencera, la vaig guardar gelosament durant molts anys, passant-la d'un disquet a l'altre i d'un pen drive a l'altre. Cada vegada que canviava d'ordinador, una de les primeres coses que feia era gravar-la en el disc dur i assegurar-me de tenir-ne una còpia disponible. Fins que no van arribar els núvols digitals, no vaig descansar tranquil. Mai vaig dedicar ni un minut a rellegir o a repassar el document de word, però el vaig protegir amb un zel neuròtic, com si tingués por de perdre les claus de casa en una festa a la platja.

Read More

El Nostre Heroi, al taller (3)

(…) En aquests articles, Pla i Xammar hi defensen la polèmica com una eina de modernització pacífica de la societat. La sèrie va fer forrolla perquè atacava les vaques sagrades de la premsa del moment: Miquel dels Sants Oliver, Gaziel i D'Ors. Dubto que cap diari publiqués avui una col.lecció d'articles similars sobre les patums de la premsa autonòmica. Com que no hi ha censura, avui ningú no s’arrisca a donar un pas en fals. (…)

Read More

Llibres vells

Bona part de la revifada nacional que hi ha hagut a Catalunya ha sigut culpa de Pla. Amb el forat negre que va deixar el franquisme, quan vaig acabar els estudis universitaris, el país que Pla descriu quedava molt més a prop del que llavors cap intel·lectual no hauria dit. Igual que Carner, Pla va topar amb una Catalunya que va necessitar fer-se de la Falange, de la FAI o del PC per exercir la violència ―perquè en el fons només es veia en cor de fer la guerra i defensar-se seriosament en castellà―. 

Read More

Dos supervivents (2)

(…) La modèstia amb la qual Roig em va parlar del seu infern, em va fer pensar. Llavors el discurs políticament correcte estava en el seu millor moment i pesava sobre els esperits com una llosa. Els nazis servien d'excusa per tot. Els intel·lectuals havien convertit l'holocaust en una versió gore dels pastorets i recordo que, poc després de parlar amb Roig, un professor de la facultat em va venir tot esverat perquè havia passat unes imatges de l'extermini a classe i, quan havia encès els llums, els alumnes s'havien posat a parlar tranquil·lament de les seves coses. (…)

Read More

El Nostre Heroi, al taller (2)

De tant en tant, va bé pensar com si tot fos possible. La creativitat s’envola, els problemes se’n van, és allò que escriu Josep Pla a Viaje en Autobús: «Señorita, ¿no le gustan los libros de historia? Vivir la historia es más difícil que leerla o que escribirla. Nuestra época es interesante. Pero ya verá como disfrutarán, en la cama, nuestros sucesores, leyéndola». (…)

Read More

Londres i Josep Pla (III)

(…) Amb un entusiasme que vol ser provocador, Pla diu que la modernització de Londres hauria estat més difícil sense els bombardejos. "Avui la densitat del trànsit és tan extraordinària que no vull ni pensar com circularia la gent si els carrers principals no haguessin estat renovats i ampliats per les bombes." Pla arriba a dir que la luftwaffe va fer un favor a la City, el barri financer de la ciutat, i assegura que les bombes han tingut un efecte més destructiu a les ciutats alemanyes. (…)

Read More

Londres i Josep Pla (II)

(…) No m'estranyaria que Pla veiés en l'elit anglesa, afeblida per la Primera Guerra Mundial, molts dels vicis de la classe dirigent barcelonina del temps del pistolerisme. Pla es troba una ciutat decadent, cansada, escèptica, bruta, amb un atur descomunal i una contaminació insuportable. El 1969, escriurà a Destino: "Aquel Londres de 1927, lleno de pobres vergonzantes o explícitos, fatigado, tan abrumado de impresos como impossibilitado de ganar dinero, governado por mediocres gigantescos que abrían la boca solo para pronunciar serias y solemnes fútilidades o tonterias, se ha terminado." (…)

Read More

Els innocents

(…) La sèrie és ideal per alliçonar el món d’invertebrats cofois que ha creat el consumisme. Quan els herois deixen de defensar interessos més grans que ells, el caos els cau a sobre. Enmig d’una cruenta guerra de famílies, la confusió entre les necessitats de l’amor i les necessitats del poder sotmeten els personatges a decisions tràgiques que els persegueixen tota la vida i que només aconsegueixen superar a base d’esmolar el caràcter. Ningú no és prescindible, però tothom té una oportunitat. La felicitat està feta de moments, igual que les victòries i les derrotes, quan saben digerir-se. (…)

Read More

Tornar a Carner

(…) Llavors es parlava de 1984, la novel·la de George Orwell que explica com es pot idiotitzar una societat a còpia de forçar el llenguatge. En canvi, estudiàvem Carner com si entre ell i nosaltres no hagués passat res. Ningú no hauria dit que veníem d'un silenci fosc i que calia tornar a aprendre a emparaular el món des de la base com es fa amb les criatures ―a les quals no es dona Marcel Proust perquè aprenguin a llegir―. (…)

Read More

Londres i Josep Pla (I)

(…) Entre les ciutats de Pla, encara m'atreviria a posar, per davant de Londres, a Lisboa i Nova York. A Nova York l'escriptor hi va intuir les formes modernes de vida, el món que havia de substituir el seu món. Lisboa és l'única ciutat de la península Ibèrica que Pla estimava realment. És com si, a Lisboa, Pla hi enyorés la metròpoli marítima que els catalans no van saber consolidar. Una ciutat abocada al mar, dolça, melancòlica, pintoresca, casolana i, sobretot, mística -encara que als fabricants de tòpics planians els pugui semblar un contrasentit (...)

Read More

Cavalls

(…) Segons tinc entès, aquestes teràpies solen fer-se amb un parell de bèsties, moltes vegades ponis, que són més petits, peluts i rústics. Potser perquè la finca és gran, vaig tenir la sort de trobar-me amb una dotzena de cavalls que pasturaven i jugaven en un prat, en teoria influïts per l’estat d’ànim amb el qual jo parlava de les meves coses. (…)

Read More

El meu Proust

(…) Tot i que no vaig entendre quasi res del que llegia, durant un parell d'anys vaig continuar comprant llibres de Proust cada cop que feia una visita a París. Els cambrers de l'Ami Louis es tocaven el bigoti i em feien reverències com si fos el rei de França quan em veien entrar al restaurant amb títols d'especialista sota el braç com ara Écrits sur l'Art,Ecrits Mondains o Contre Sainte-Beuve. (…)

Read More

El Velódromo i tu

Dilluns, sortint de gravar el podcast de la tertúlia del Bar del Rick, un dels cambrers del Velódromo em va preguntar: “Vindràs un altre dia d’aquesta setmana?”. Com que sempre estem de broma, vaig buscar instintivament el parany de la pregunta. De seguida vaig notar que el comentari no portava la punta habitual d’enginy, sinó més aviat una mica d’inseguretat i melangia. (…)

Read More

El cor podrit de l'imperi

Per dur la contrària als crítics, aquest novembre m’he entretingut a mirar The Romanoffs, la darrera sèrie de Matthew Weiner, el creador de Mad Men. Els crítics tenen raó de dir que els guions no són tan rodons com els de Mad Men. Ni els diàlegs, ni les trames, ni tan sols les interpretacions dels actors, traspuen la màgia inapel·lable de les obres que fan història (…).

Read More

Carta als alumnes

Ara que acabem el curs, vull deixar-vos per escrit un resum de les poques idees que m’agradaria que no oblidessiu mai. Els professors caiem sovint en la temptació de voler explicar moltes coses. Hem estudiat tant i considerem que tenim tanta capacitat de matís que les classes se’ns fan curtes. La veritat és que la majoria de coses que ensenyem són pura palla. Al cap dels anys, un professor queda reduït, en el millor dels casos, a poques frases. De vegades aquestes frases tenen substància, d’altres són gracioses. Ara miraré de fer unes quantes frases que us serveixin (…)

Read More