Rodoreda, a les cartes

Llegit l'epistolari de Mercè Rodoreda i Anna Murià. Tant de bo Rodoreda hagués dedicat una part de les hores que li van prendre les novel·les a escriure unes memòries. Les xafarderies estan explicades amb una força lluminosa i vitalista. Els sentiments s'expressen sense mandangues. L'estil directe treu truculència a la seva visió del món. El verí, l'angoixa i la bogeria pels detalls típics de les seves novel·les s'expressen de manera menys neuròtica. A les novel·les la processó va per dins. A les cartes, els acudits i les metàfores llueixen. La veu li sona més creïble. La prosa no està enfarfegada de simbolisme. La carta que més m’agrada potser és la del 19 d'agost de 1940. Com a lector, sembla que tu també fugis cap al sud de França estalonat pels nazis. M'hauria agradat llegir aquesta novel·la que diu que vol escriure sobre un home que pren amant mentre és a l'exili i que és separat de la seva dona per l'amor, més que no pas per la distància. Rodoreda pensava en l'Armand Obiols, quan li explicava això a Murià. Per les cartes sabem que feia mesos que dormia amb ell cada nit i encara no havia estat penetrada. (…)

Read More

La Catalunya vençuda

Llegit el llibre d'Ernest Lluch sobre la Catalunya vençuda de 1714. Mira de demostrar que la llavor de la Renaixença no va ser el Romanticisme sinó més aviat la Il·lustració. Es basa sobretot en tres figures: Francesc Romà Rosell, Jaume Caresmar i Antoni de Campany. Tots tres participen en les reivindicacions autonomistes que els catalans fan a Carles III el 1760 i el 1780. És interessant la relació que s'estableix entre l’anomenat partit aragonès i el model prussià. Marginats a l'exèrcit, surten veus entre els catalans, els valencians i els aragonesos que defensen una militarització de la societat a l'estil de Prússia.

Read More