Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

Companys

Elogi de la passió

Enric Vila

M’afegeixo a l’allau d’opinions entusiastes que ha rebut l’assaig d’Enric Vila sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, l’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006). Es tracta d’un llibre, a mig camí entre la divulgació i la reflexió, elaborat amb un estil i una solvència literària envejables, a través del qual l’autor ofereix un retrat incisiu capaç d’atiar el debat i d’atraure l’interès no sols dels especialistes sinó també del gran públic.

És precisament aquest èxit de lectors allò que ens fa retornar la fe en les possibilitats d’incidència dels intel·lectuals en la societat i també en la riquesa i la profunditat de la discussió sobre alguns dels capítols més convulsos de la nostra història contemporània. L’aportació d’Enric Vila té un innegable caràcter regeneratiu i tonificant, sobretot pel que fa a la seva habilitat per plasmar un concepte de país a través del relat de Companys i per aprofitar l’opacitat que ha recaigut sobre el mite per revelar de forma seductora un seguit de tesis al voltant de l’evolució del catalanisme. Que un autor estigui documentat, tingui idees i tingui talent per expressar-les és un luxe que ens acosta a les millors tradicions culturals europees.

Dit això, voldria aprofitar aquest article per mostrar el meu radical desacord amb el rerefons ideològic que traspua en l’obra de l’Enric Vila. No em refereixo, doncs, a discrepàncies de detall historiogràfic ni tampoc a l’agosarament que pugui significar la crítica despietada a l’acció de govern de Companys i els dubtes sobre el seu equilibri emocional que han contribuït a humanitzar una figura elevada als llimbs de la santificació -en aquest sentit, penso que acabar amb els tabús és el primer signe de salut i de normalitat d’una cultura-. La meva oposició va més aviat dirigida, per dir-ho de forma una mica metafísica, a la precomprensió de la política que Vila desenvolupa prenent el personatge de Companys com a pretext i que té una clara projecció sobre els horitzons i les esperances del catalanisme en l’actualitat.

Si hagués de qualificar d’alguna manera aquesta aproximació que m’ha semblat copsar en la proposta de l’autor diria que es tracta d’una visió exageradament antiromàntica. Vila sembla acusar permanentment Companys de deixar-se arrossegar per les passions i per una vanitat narcisista en comptes de dedicar-se al treball de pedra picada que, segons es desprèn de les afirmacions del llibre, és l’únic que permet sostenir un país. Com el mateix Vila afirma: “Les nacions necessiten màrtirs però sobretot gent modesta que aguanti al cartró i que l’interpreti i el millori: que el faci més apte per a la vida”. La modèstia i la perseverància, la política com un art de càlcul i d’organització, atributs que l’autor penja a les figures de la Lliga i del Noucentisme, fins i tot a Macià (i que amb tota probabilitat atribuiria a en Pujol), arquetipus als antípodes del que representava Companys en el paroxisme del qual sembla raure el germen que va portar Catalunya al cataclisme.

La meva interpretació és exactament la contrària: és gràcies al fet que, de tant en tant, apareixen figures vanitoses, megalòmanes i audaces que rebenten tots els límits que el nostre país en algun moment tindrà l’oportunitat de ser lliure, i entenc que el drama de Catalunya ha estat la contenció, la mesura, el pudor i la pestilència que generen els desitjos no realitzats. Sort en vam tenir d’un president lliurat a les grans passions i a l’oratòria miraculosa que ens demostri que algun dia podrem anar més enllà de l’àmbit del possible! O almenys intentar-ho, encara que les nostres ambicions estiguin molt per sota dels nostres mitjans, encara que després acabem en els abismes, però almenys que l’abatiment de les fúries ens porti a derrotes honorables i no a l’extinció per aigualiment.

De vegades penso que no és menys mentalitat 6 d’octubre, sinó més, la que cal per desafiar els que ens voldrien haver enterrat fa gairebé tres segles. Alguns en diran política de l’estètica, gestos esnobs propis de la patuleia d’individus “volubles, intuïtius, superficials, inconstants, fatxendes, comediants i ingenus” que segons Vila envoltaven el president màrtir. I, tanmateix, l’estètica ha estat l’únic que ha sobreviscut en un país arruïnat i l’únic que li pot permetre emancipar-se, que pot atorgar-li el prestigi, l’autoritat i la legitimitat suficient per fer entendre la nostra condició de poble diferent que reclama una forma política a l’altura.

Estic convençut que només un president proper a l’emotivitat de Companys podrà acumular la suficient potència per precipitar l’únic que ens pot consolidar en el món: la ruptura i la creació d’un nou ordre estatal. És cert que ara, en contrast amb els anys trenta, el catalanisme ha gaudit d’un període de suficient estabilitat per crear els ressorts de poder, per nodrir una majoria que ens porti al gest decisiu i que aquest període, abans no es produeixi el canvi, encara s’ha de perllongar un temps. Altrament, de què ens servirien tanta paciència i tanta cautela? Només per continuar estavellant-nos contra el mur? És per això que, en aquests moments que ens endinsem de forma imparable cap al gestionisme, és tan important que no perdem la flama dels horitzons que van marcar els grans personatges. Almenys tinguem ben clar que tota la feina i tota l’acumulació de forces han de tenir un objectiu i que en algun moment totes aquestes energies hauran de rebentar. (Elogi de la passió. Héctor López Bofill. Avui)