Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

LPB

Londres-París-Barcelona (Entrevista)

Enric Vila

Si esteu interessats en el meu últim llibre, aquesta entrevista parla una mica de la seva vessant teòrica. La part pràctica, que també és necessària, perquè l’obra és un assaig sobre l’amor i la globalització, l’haureu de llegir el llibre.

LOND PAR BCN (Jordi Graupera)

Enric Vila

A El Príncep, Maquiavel es compara amb un pintor de paisatges. Ho fa per explicar que de la mateixa manera que un pintor es posa al fons de la vall per pintar la muntanya, res millor que un home de baixa estofa per entendre un príncep. La comparació s’entén per l’èxit de la perspectiva en la pintura de l’època. És el volum, ensenyar tres dimensions en una superfície plana. Maquiavel ho fa.

Per no complicar les coses, diria que Londres, París, Barcelona, el darrer llibre de l’Enric Vila, també ofereix una perspectiva i uns volums. Però amb això no l’explico prou i, a més, a diferència del Vila, a mi m’agrada complicar-ho tot.

En el Glossari, Eugeni d’Ors diu que és molt difícil ser assagista perquè ja no hi ha un substrat compartit sobre el que les reflexions mundanes puguin aguantar-se. Que els assagistes han d’oferir “una visió del món, que doni una solució qualsevulla als problemes centrals.”

També podria aturar-me aquí i dir que el llibre de Vila, que duu per subtítol Viatge al cor de la tempesta, és justament això, una visió del món. Vila reconnecta la tradició llibertària de la Catalunya prèvia als estats absoluts amb les noves tendències dels científics socials més pop sobre la centralitat de les ciutats. A través d’aquesta connexió, explica com els estats van servir-se de les ciutats, domesticant-les, per fer-se amb el poder, i com avui, en un món enxarxat, les ciutats recuperen el protagonisme. Per no perdre el tren, a Barcelona li cal servir-se d’un estat, tant com Europa necessita entendre’s com una xarxa d’urbs si vol refer la tensió espiritual de la llibertat i no desfer-se en decadència.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou.

De petit, m’encantava el quadre La Masia de Miró. M’agradava que tot és en primer pla, no hi ha l’habitual jerarquia dels paisatges amb perspectiva: el cargol a baix a la dreta és tan important com l’edfici que dóna nom al quadre. M’agradava el traç que jo imaginava infantil, però que era per aquest motiu sofisticat i veritable. I m’agradava que tot semblava no encaixar, i tot encaixava.

Londres, París, Barcelona combina el cargol i l’estructura, el cor que es trenca per una dona massa intel·ligent i el cor que es manté dins una mortalla per la mort d’una filla, el metro de Londres i un clau amb una pija i el llibre més intens de la tradició crítica polonesa. Un viatge endins i un viatge enfora. El traç sembla de vegades infantil, i és per aquest motiu sofisticat i ver. I en la barreja de tot i de res, tot encaixa i res encaixa, tot és paisatge i jo.

La gràcia del llibre és que sense renunciar a res, fuig de la impostura. En un país on costa tant escriure amb llibertat, i on es premia la mediocritat perquè és inofensiva, l’Enric se’n fot tant dels cosmpolites com dels del terròs sense fer-se l’àcrata o l’innocent. Com que en el llibre només hi cap l’amor i la globalització, Vila filtra el món des del jo, i supera el jo des del món. Igual que la Masia és la fi d’una etapa per Miró i el començament d’una de més sublim, crec que també ho és per l’Enric Vila.

(Publicat per Jordi Graupera a LaVanguardia)

Londres-París-Barcelona, segons Vicent Sanchis

Enric Vila

Les ciutats fan les persones i els països. Per tant, sense una ciutat capaç de generar persones prou ambicioses, prou fortes i amb uns valors prou clars per sostenir una idea de civilització mai no tindrem un país amb cara i ulls”. Aquesta va ser la intuïció primera que va motivar Enric Vila a escriure Londres París, Barcelona. Viatge al cor de la tempesta. Vicent Sanchís i el mateix autor van presentar dilluns el llibre a la Fundació Catalunya Oberta. Escrit en format de dietari, el llibre barreja la geopolítica amb la literatura del jo i, segons l’autor, “mira d’explicar la decadència europea i la contribució que els catalans podríem arribar a fer a la regeneració del continent”.

Enric Vila desenvolupa la seva tesi partint de la idea que París i Londres han marcat l’Europa dels últims 300 anys. Vila va explicar que l’evolució del continent des del segle XVIII s’ha basat en els prototips i estereotips que aquestes dues ciutats han anat escampant pel món. Mentre que París va donar una idea d’organització, Londres va donar una idea de llibertat. Aquestes dues ciutats, però, han desenvolupat versions “molt materialistes” d’aquestes dues idees, i segons Vila, aquest és el motiu pel qual Àsia està guanyant-li la partida a Occident: “L’estat-nació europeu es va fer amb una visió del món en la qual comptava més la quantitat que no pas la qualitat. Ara Àsia està agafant aquests valors i els està multiplicant, i hauríem de tenir en compte que els asiàtics sempre ens guanyaran en el terreny de la quantitat”.

Per ser competitius amb els xinesos, defensa Vila, cal reformular Europa des d’uns valors qualitatius, que entronquin més amb els valors humanístics del segle XVII. Vila considera que els Estats Units ja ho han començat a fer donant importància a les ciutats. “Les grans ciutats americanes es construeixen sobre els ideals del talent, l’originalitat i, en el fons, de la diferència entre els individus. Els catalans hem resistit a traves d’aquests valors, de manera que estem ben equipats pel món que ve”, diu Vila. Segons l’historiador, Catalunya no va entrar en la modernitat marcada per París i Londres: “El 1714 vam quedar fora de la història. La nostra manera de veure el món no s’adequava als esquemes que han regit Europa en els últims 300 anys. Com que nosaltres no hem participat d’aquesta modernitat que ara s’està acabant, Barcelona podria jugar un paper regenerador. Els nostres valors no estan gastats per la història”, va argumentar.

Per l’autor de Londres, París, Barcelona, Europa s’hauria de pensar com una xarxa de ciutats, més que no pas com un conjunt d’estats-nació. Catalunya -a través de Barcelona- tindria un paper a fer ajudant a crear una cultura que permetés revitalitzar el món occidental amb els americans al capdavant. Vila també va destacar que el seu llibre també és, sense voler-ho, una mirada externa sobre el procés que viu el país: “Quan el vaig escriure tothom estava tan optimista i semblava tan convençut que la independència era a tocar que vaig arribar a pensar que l’escepticisme del llibre quedaria envellit i hauria de llençar-lo a la paperera. Ara, veient el que ha passat, el llibre em sembla més actual que mai.”

Un escriptor que va més enllà

Vicent Sanchis, en la seva intervenció, va definir Enric Vila com “un personatge amb veu pròpia que analitza la realitat d’una manera personal i enriquidora”. En aquest sentit, va contraposar la seva literatura -“amb nervi i criteri propi”- a la “literatura fofa que es limita a alçar acta acadèmica i a donar idees que no van més enllà de la pura exposició de tesis universitàries”. El periodista va dir que Vila “pot semblar un escriptor extravagant perquè hi veu més enllà que la gent normal”.

Sanchis va defensar Londres París, Barcelona com un llibre “important”, assegurant que conté idees “molt consistents sobre canvis de tendències que venen d’algú que va més enllà de la superficialitat”. També el va definir com un “calaix de sastre” en el qual s’hi poden trobar reflexions, impressions punyents, experiències, amistats, “explicacions magistrals del teixit viu de les ciutats” que l’escriptor visita, referències a altres pensadors i una filosofia sobre cap a on va el món i sobre quin paper hi poden tenir Catalunya i Barcelona.

Segons Sanchis, Enric Vila “no s’amaga, no es nega a ell mateix i no evita fer cap reflexió per dura que sigui ni per molt estrambòtica que pugui semblar d’entrada”. El llibre, va remarcar el periodista, t’interpel·la constantment a través d’observacions aforístiques amb les quals no tens més remei que estar d’acord o buscar arguments per contradir-les”. Per acabar Sanchis va assenyalar que Vila “va pel llibre i per la vida en calçotets i fins i tot amb el cul a l’aire”. A l’escriptor li va fer gràcia l’observació i es va afanyar a apuntar: “És veritat, però que no és això, la literatura del jo?!” (Crònica d’Àstrid Bierge)

Viatge al cor d’un renaixement

Enric Vila

Ara fa mig segle, Alexandre Deulofeu vaticinava al seu llibre “La Matemàtica de la Història” que els estats que triomfarien al segle XXI serien, sobretot, els de mida petita. I que Catalunya hauria de jugar un paper important perquè el lideratge de la nova era giraria entorn de la creativitat. Deulofeu, que va predir amb exactitud l’any de la desintegració de la URSS, deia coses com que la fi total de l’imperi espanyol seria el 2029 o que Alemanya tornaria a imposar-se de manera indiscutible. Avui confirmem que no anava desencaminat.

Sense tenir en ment les tesis de Deulofeu (informació verificada) Enric Vila coincideix amb ell i defensa que la possible hegemonia germànica que pot prendre Europa pot ser la millor aliada dels territoris petits però amb personalitat. Ho diu al seu últim llibre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta (Galàxia Gutenberg, 2014). Articulant l’esquelet de l’anàlisi històric amb els cartílags de la geopolítica i amb el múscul de la seva pròpia biografia, Vila aconsegueix integrar l’acadèmia amb l’elixir festiu de la nit. El seu estil despentinat recorda l’assagística de filòsofs com Schopenhauer o Francesc Pujols –el Rock’n’Roll del pensament–. Aventura de 350 pàgines i una sola tacada, tipus Les desventures del jove Werther de Goethe. D’aquelles que hom estreny amb els queixals desitjant que el suc no s’acabi mai. Assaig de realisme utòpic sobre la posada en marxa de la llibertat, passant per l’amor i amb llambregades d’una sincerat desbordant que, de tant desacomplexada, a moments esdevé incendiària. Londres, París, Barcelona… Totes tres esclatant a la boca amb notes de Viena. Al fons, la mirada psicòpata de la Xina. I un futur que pot ser duríssim.

L’assaig de Vila aporta una visió d’Europa des del punt de vista de Barcelona. El tema principal és el paper que els catalans podem jugar al món si no perdem el tren de la reconfiguració del poder global que s’està començant a entreveure. En aquest context, Vila postula el traspàs de poder dels estats a les ciutats. Sense aquesta deconstrucció política Occident difícilment podria evitar veure’s relegat per Àsia. D’aquesta manera, la concepció catalana del poder, basada en la tradició localista, confederal, democràtica i pactista podria esdevenir paradigmàtica, convertint-se efectivament en el model polític de tot el món occidental. Aquesta concepció té molts punts en comú amb la tradició germànica, per això els catalans del 1714 van deixar-s’hi la pell defensant Carles d’Àustria. És la opció política que més bé encaixa amb les necessitats de l’optimització, de l’eficiència cultural i econòmica. L’alternativa per estar a l’alçada de la puixança de les grans “nacions” autoritàries sostingudes per exèrcits (és a dir basades en la quantitat) és la via de la qualitat: petits països liberals articulats en ciutats genuïnes interdependents, basats en l’autenticitat, la creació i el comerç.

El llibre sosté que en aquest relleu de motors polítics, Catalunya pot destacar perquè juga en el seu terreny. Barcelona ha de capitalitzar el seu potencial i explotar el seu secret: Catalunya. Però que això passi dependrà molt de nosaltres, de que no ens permetem el luxe del pessimisme o l’acomodament, i de que siguem capaços de trobar una mística prou forta per alimentar un esperit ambiciós. Potser per això Vila acompanya el text amb reflexions morals sobre l’existència, convertint-se en un exterminador d’excuses; no defugint el risc del dolor ni cedint una polzada al maquillatge del ben quedar. La situació d’ara –diu– s’assembla a la que va donar lloc a la Guerra de Successió. I és l’hora en què ens ho juguem tot: o viure en gran o extingir-nos. Cal dir, també, que malgrat la càlida bateria d’arguments optimistes, entre les línies de l’assaig pot ensumar-s’hi el baf gèlid d’un terror translúcid: I si la nostra força no és tan segura com la tragèdia que acostuma a amagar-se rere la cantonada? Salsa agredolça, però també intensa i picant.

El festí és ple d’entremesos. El xef Vila va i ve servint-nos reguitzells d’idees fresques provinents dels autors contemporanis més variats. Els catalans hem d’estar a la última per evitar ser modernets fills de la moda. Després, alhora, surt del pastís. Es despulla davant del lector compartint parts del seu dietari, on tracta el tema dels seus amors i del seu renaixement. Les desventures del jove Enric… I les punyents teories que generen!

He mirat de posar la lluna del llibre en aquest cove, però a la cuina hi ha moltes més idees. Només diré que el lector s’endurà més d’una sorpresa, sorpreses que van més enllà de la simbòlica transcendència de la figura del General Prim, de la directíssima connexió entre els imaginaris històrics i els destins de qui els disposa. També de la urgent conveniència que les persones intel·ligents escriguin dietaris i, si pot ser, els publiquin. Com Pla i Dalí. I com Vila, de qui esperem més en el mateix vector i estil d’aquest llibre. No cal que s’esforcin a recordar el seu nom, la trajectòria que porta fa preveure que el tornaran a sentir. (Efrem Gordillo, publicat a Núvol)