Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

LPB

Viatge al cor d’un renaixement

Enric Vila

Ara fa mig segle, Alexandre Deulofeu vaticinava al seu llibre “La Matemàtica de la Història” que els estats que triomfarien al segle XXI serien, sobretot, els de mida petita. I que Catalunya hauria de jugar un paper important perquè el lideratge de la nova era giraria entorn de la creativitat. Deulofeu, que va predir amb exactitud l’any de la desintegració de la URSS, deia coses com que la fi total de l’imperi espanyol seria el 2029 o que Alemanya tornaria a imposar-se de manera indiscutible. Avui confirmem que no anava desencaminat.

Sense tenir en ment les tesis de Deulofeu (informació verificada) Enric Vila coincideix amb ell i defensa que la possible hegemonia germànica que pot prendre Europa pot ser la millor aliada dels territoris petits però amb personalitat. Ho diu al seu últim llibre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta (Galàxia Gutenberg, 2014). Articulant l’esquelet de l’anàlisi històric amb els cartílags de la geopolítica i amb el múscul de la seva pròpia biografia, Vila aconsegueix integrar l’acadèmia amb l’elixir festiu de la nit. El seu estil despentinat recorda l’assagística de filòsofs com Schopenhauer o Francesc Pujols –el Rock’n’Roll del pensament–. Aventura de 350 pàgines i una sola tacada, tipus Les desventures del jove Werther de Goethe. D’aquelles que hom estreny amb els queixals desitjant que el suc no s’acabi mai. Assaig de realisme utòpic sobre la posada en marxa de la llibertat, passant per l’amor i amb llambregades d’una sincerat desbordant que, de tant desacomplexada, a moments esdevé incendiària. Londres, París, Barcelona… Totes tres esclatant a la boca amb notes de Viena. Al fons, la mirada psicòpata de la Xina. I un futur que pot ser duríssim.

L’assaig de Vila aporta una visió d’Europa des del punt de vista de Barcelona. El tema principal és el paper que els catalans podem jugar al món si no perdem el tren de la reconfiguració del poder global que s’està començant a entreveure. En aquest context, Vila postula el traspàs de poder dels estats a les ciutats. Sense aquesta deconstrucció política Occident difícilment podria evitar veure’s relegat per Àsia. D’aquesta manera, la concepció catalana del poder, basada en la tradició localista, confederal, democràtica i pactista podria esdevenir paradigmàtica, convertint-se efectivament en el model polític de tot el món occidental. Aquesta concepció té molts punts en comú amb la tradició germànica, per això els catalans del 1714 van deixar-s’hi la pell defensant Carles d’Àustria. És la opció política que més bé encaixa amb les necessitats de l’optimització, de l’eficiència cultural i econòmica. L’alternativa per estar a l’alçada de la puixança de les grans “nacions” autoritàries sostingudes per exèrcits (és a dir basades en la quantitat) és la via de la qualitat: petits països liberals articulats en ciutats genuïnes interdependents, basats en l’autenticitat, la creació i el comerç.

El llibre sosté que en aquest relleu de motors polítics, Catalunya pot destacar perquè juga en el seu terreny. Barcelona ha de capitalitzar el seu potencial i explotar el seu secret: Catalunya. Però que això passi dependrà molt de nosaltres, de que no ens permetem el luxe del pessimisme o l’acomodament, i de que siguem capaços de trobar una mística prou forta per alimentar un esperit ambiciós. Potser per això Vila acompanya el text amb reflexions morals sobre l’existència, convertint-se en un exterminador d’excuses; no defugint el risc del dolor ni cedint una polzada al maquillatge del ben quedar. La situació d’ara –diu– s’assembla a la que va donar lloc a la Guerra de Successió. I és l’hora en què ens ho juguem tot: o viure en gran o extingir-nos. Cal dir, també, que malgrat la càlida bateria d’arguments optimistes, entre les línies de l’assaig pot ensumar-s’hi el baf gèlid d’un terror translúcid: I si la nostra força no és tan segura com la tragèdia que acostuma a amagar-se rere la cantonada? Salsa agredolça, però també intensa i picant.

El festí és ple d’entremesos. El xef Vila va i ve servint-nos reguitzells d’idees fresques provinents dels autors contemporanis més variats. Els catalans hem d’estar a la última per evitar ser modernets fills de la moda. Després, alhora, surt del pastís. Es despulla davant del lector compartint parts del seu dietari, on tracta el tema dels seus amors i del seu renaixement. Les desventures del jove Enric… I les punyents teories que generen!

He mirat de posar la lluna del llibre en aquest cove, però a la cuina hi ha moltes més idees. Només diré que el lector s’endurà més d’una sorpresa, sorpreses que van més enllà de la simbòlica transcendència de la figura del General Prim, de la directíssima connexió entre els imaginaris històrics i els destins de qui els disposa. També de la urgent conveniència que les persones intel·ligents escriguin dietaris i, si pot ser, els publiquin. Com Pla i Dalí. I com Vila, de qui esperem més en el mateix vector i estil d’aquest llibre. No cal que s’esforcin a recordar el seu nom, la trajectòria que porta fa preveure que el tornaran a sentir. (Efrem Gordillo, publicat a Núvol)