Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

LPB

LOND PAR BCN (Jordi Graupera)

Enric Vila

A El Príncep, Maquiavel es compara amb un pintor de paisatges. Ho fa per explicar que de la mateixa manera que un pintor es posa al fons de la vall per pintar la muntanya, res millor que un home de baixa estofa per entendre un príncep. La comparació s’entén per l’èxit de la perspectiva en la pintura de l’època. És el volum, ensenyar tres dimensions en una superfície plana. Maquiavel ho fa.

Per no complicar les coses, diria que Londres, París, Barcelona, el darrer llibre de l’Enric Vila, també ofereix una perspectiva i uns volums. Però amb això no l’explico prou i, a més, a diferència del Vila, a mi m’agrada complicar-ho tot.

En el Glossari, Eugeni d’Ors diu que és molt difícil ser assagista perquè ja no hi ha un substrat compartit sobre el que les reflexions mundanes puguin aguantar-se. Que els assagistes han d’oferir “una visió del món, que doni una solució qualsevulla als problemes centrals.”

També podria aturar-me aquí i dir que el llibre de Vila, que duu per subtítol Viatge al cor de la tempesta, és justament això, una visió del món. Vila reconnecta la tradició llibertària de la Catalunya prèvia als estats absoluts amb les noves tendències dels científics socials més pop sobre la centralitat de les ciutats. A través d’aquesta connexió, explica com els estats van servir-se de les ciutats, domesticant-les, per fer-se amb el poder, i com avui, en un món enxarxat, les ciutats recuperen el protagonisme. Per no perdre el tren, a Barcelona li cal servir-se d’un estat, tant com Europa necessita entendre’s com una xarxa d’urbs si vol refer la tensió espiritual de la llibertat i no desfer-se en decadència.

Però amb això tampoc no n’hi ha prou.

De petit, m’encantava el quadre La Masia de Miró. M’agradava que tot és en primer pla, no hi ha l’habitual jerarquia dels paisatges amb perspectiva: el cargol a baix a la dreta és tan important com l’edfici que dóna nom al quadre. M’agradava el traç que jo imaginava infantil, però que era per aquest motiu sofisticat i veritable. I m’agradava que tot semblava no encaixar, i tot encaixava.

Londres, París, Barcelona combina el cargol i l’estructura, el cor que es trenca per una dona massa intel·ligent i el cor que es manté dins una mortalla per la mort d’una filla, el metro de Londres i un clau amb una pija i el llibre més intens de la tradició crítica polonesa. Un viatge endins i un viatge enfora. El traç sembla de vegades infantil, i és per aquest motiu sofisticat i ver. I en la barreja de tot i de res, tot encaixa i res encaixa, tot és paisatge i jo.

La gràcia del llibre és que sense renunciar a res, fuig de la impostura. En un país on costa tant escriure amb llibertat, i on es premia la mediocritat perquè és inofensiva, l’Enric se’n fot tant dels cosmpolites com dels del terròs sense fer-se l’àcrata o l’innocent. Com que en el llibre només hi cap l’amor i la globalització, Vila filtra el món des del jo, i supera el jo des del món. Igual que la Masia és la fi d’una etapa per Miró i el començament d’una de més sublim, crec que també ho és per l’Enric Vila.

(Publicat per Jordi Graupera a LaVanguardia)