Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

Pla

En busca de Josep Pla

Enric Vila

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!

(En busca de Josep Pla, Sam Abrahams. El mundo)

Els descarats

Enric Vila

Enric Vila és el periodista i historiador que fa tres anys es va despenjar amb un estudi sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs) on el qui fou president de la Generalitat quedava com un drap brut. Enric Vila no és que no perdonés a Companys el 6 d'Octubre, és que no li aprovava ni la manera de dur el mocador a la butxaca ni el gest de treure's les sabates.

Ara Enric Vila ha agafat Josep Pla (El nostre heroi, Josep Pla, editorial Acontravent) i ha exercit sobre l'escriptor un procés contrari. No l'arriba a mitificar, però contra els que escatimen a Pla el pa i la sal literària i la correcta actuació cívica, i contra els que l'adulen per enfortir tesis espanyolistes, Vila posa les coses a lloc. Aquí hi ha el Pla irreductiblement catalanista, el Pla que per no trair els seus principis es nega a col·laborar a La Vanguardia Española després d'haver-la breument dirigida al final de la guerra, i hi ha el Pla de les millors pàgines. Les millors pàgines, segons Vila, es troben als llibres de l'Editorial Selecta del senyor Cruzet i no tant a les Obres completes de Vergés, on Vila detecta molts articles que són articles d'ocasió o cultivadors de l'autocaricatura. Vila és un gran lector de Pla. Li'n sap els punts forts i els punts dèbils i de la barreja dels uns i dels altres en surt un home i en surt l'heroi de què el títol parla.

Ara bé: el llibre d'Enric Vila, és només un llibre sobre Pla? No, senyor. És també un llibre sobre Enric Vila. De vegades ho és tant que, enmig de les personals divagacions, Pla es perd i es perd i sembla que no hagi de tornar. Escrit en forma de dietari com El quadern gris, Vila posa el propi jo en circulació i parla d'ell i les dones, del que li agrada i no li agrada, dels consells de la mare el dia que va a celebrar el sant al Masnou, del record de l'avi i l'àvia, de les converses amb els amics, de l'olla aranesa, dels llibres que llegeix, d'un paisatge vist, del país... «De vegades penso: quina sort haver patit un règim com el franquista, per poder-lo estudiar! Quina sort haver nascut en un país dominat pel provincianisme on és tan fàcil destacar! Que bé competir amb una cultura com la castellana que ens obliga a estar en tensió. Estimar un món tan minoritari dóna al nostre amor l'exclusivitat dels negocis rodons: 'Com menys siguem més riurem', diuen els amos del món.»

Al lector que d'aquí a quatre dies, per Sant Jordi, es pugui preguntar: i a mi què m'importen els pensaments i opinions d'un nap-buf que es diu Enric Vila, jo li responc que li importen molt perquè el llibre de què parlem, senyors i senyores, és el retrat exacte d'alguns dels joves que estan a punt de governar o dirigir Catalunya. La intel·ligència d'Enric Vila brilla sobre la dels seus amics i companys Salvador Sostres, el tremendo de la colla, la deixondida uruguaiana Àstrid Bierge o el pulcre Jordi Amat, biògraf de Trias Fargas. Afegim-hi, sobretot, en Jordi Graupera, que ara tenim a Nova York estudiant, estudiant, estudiant, preparant-se per quan arribi la seva hora, que serà política. Una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries. Si Pla els agrada diuen que els agrada, i si Companys no els plau, no els plau i prou, i no fan concessions al martirologi perquè la veritat no necessita màrtirs. Vila dedica el llibre a Lluís Prenafeta. Prenafeta, que és molt viu, empara i acull a la seva Fundació Catalunya Oberta alguns d'aquests joves, però encara que no fos així, ¿algú dels meus dedicaria una qualsevol cosa a l'antic secretari general de la presidència de Pujol ni reconeixent que és un agut lector de Pla? Després diuen que l'escola de la plastilina, el macramé i l'espontaneïtat no ha donat bons resultats.

Parlo d'escriptors que a més a més escriuen bé (els agrada molt, que els diguin que escriuen bé), però podríem parlar també d'empresaris, de científics, d'economistes, d'artistes, periodistes, autors o directors teatrals tots de la mateixa edat, tots amb la voluntat de construir un país que sigui un altre i no aquest. «Jo sóc nacionalista perquè el meu fill no ho hagi de ser.» La cita, que no és literal perquè ara mateix no la sé trobar, és al llibre d'Enric Vila. No l'entenc gaire, però em sona bé.

Només retrauria a Vila i la seva plèiade que tenen poc sentit de la ironia i de l'humor. Ja creixeran. De totes maneres tampoc sóc ningú per donar consells a uns joves que saben molt bé el que es pesquen tot i les seves contradiccions, que reconeixen com si res: «Les meves esmenes no són mai a la totalitat», diu ara el «carbonitzador» de Companys. Potser la ironia ha estat la cuirassa dels formats en l'època de la por i les paraules entre línies.

Havíem dipositat esperances en els imparables, però em sembla que el futur serà dels descarats. Va nois, governeu, dirigiu, que això no es pot aguantar. (Manuel Cuyàs. Els descarats. Avui, 19.4.2009)

Autoentrevista a eldirecte.cat

Enric Vila

Avui surt el meu nou llibre, El nostre heroi, Josep Pla (Acontravent). Els meus amics del directe.cat volien anunciar-ho bé -una mica emfàticament- a la seva pàgina, de manera que m’he fet un interviu jo mateix i, amb tota la barra, els l’he enviat. Aquest és el meu cinquè llibre. He publicat el volum de converses Què pensa Heribert Barrera, l’assaig Néstor Luján, entre el rostre i la màscara; el llibre de records Macià Alavedra, entre la vida i la política, i la biografia Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs. Per trencar el gel, he començat dient-me això:

Veig que torna amb un altre llibre llarg.

Quin remei! Ja sap que en aquest país tot s’ha d’explicar sempre des del començament. Però el llibre està força ben escrit, no es pensi.

Modèstia a part.

No, no, si sóc modest. La immodèstia hauria estat publicar una merda de llibre. Em sembla que és un llibre bastant just amb Pla i, de passada, amb mi mateix.

Que es reivindica?

Home, m’agradaria tenir dret a no haver d’anar a dinar a casa els pares per estalviar. Espero que el llibre serveixi per convèncer els reticents

I Pla a què hauria de tenir dret?

A ser llegit com el que era: com un gran escriptor que va treballar en un país ocupat a punta de pistola.

Pla no era franquista, així?

No tant com els comunistes i la major part del catalanisme montserratí, això segur. Com els anys van demostrant, va ser dels poc catalans del seu temps capaç de veure-hi més enllà de la dictadura i de l’eterna filferrada. Per això el llegim amb tant de gust, encara.

Aquesta és la tesi del llibre?

Sí, pot ser! El llibre es pot llegir com un homenatge a Madrid i els seus seqüaços per haver fomentat, amb el seu odi, un amor tan profund per la literatura i pel país, en Pla.

Té molta mala bava, vostè.

Si m’obrissin la porta de la gàbia em relaxaria, li ho asseguro. De tota manera, la mala bava no és cap defecte, el defecte és emprar-la malament.

I vostè ja l’empra bé?

Miro de convertir-la en combustible per l’amor, que és molt més destructiu amb tot allò que cal destruir. Em sembla que en aquest llibre ho he aconseguit bastant. Fixi’s que l’estil és més suau, més treballat, més simpàtic i subtil que el de Companys. Alguns diran que m’he estovat. Però espero que el públic sigui comprensiu: per un català, escriure és molt difícil.

Escriure mai és fàcil.

Esclar. Però resulta que a Catalunya ho és menys perquè escriure és aprofundir en la pròpia veritat i, en els països normals, hi ha uns principis de veritat que no cal discutir. Aquí cal discutir-ho tot, sempre. Cal vèncer tants obstacles per arribar al fons d’un mateix que els escriptors acaben passant de la banalitat al surrealisme sense solució de continuïtat.

Per això Pla reivindicava el realisme i la naturalitat?

És probable. Pensi que Pla tenia molta més mala bava que jo perquè era molt més intel·ligent. Em penso que va enganyar a tothom.

I si l’ha enganyat també a vostè?

Faré un altre llibre. Tota manera això dependrà de com evolucionin les coses. No és veritat que el passat no canviï. El passat canvia perquè depèn del present. Això Pla ho sabia, em sembla. Per això la seva literatura és tan bona i tan perillosa.

Vostè sí que és perillós: no és molt dur amb La Vanguardia?

Per què? Només dic amb la boca gran el que la majoria diu amb la boca petita i a més ho dic amb educació. Sóc sentimental, i m’agrada deixar constància de les coses, res més.

I tot el que diu de l’erotisme, de l’amor, els amics, i de les dones, i de Carles Sentís, i de Martí de Riquer i de Sàpiens i de l’herència del franquisme, i del franquisme mateix?

Exactament igual: tot tòpics dits amb veu baixa, cap novetat.

I les cartes, i els testimonis?

Anècdotes per entretenir-se. Si per creure una obvietat necessites proves, és igual les proves que et donin, no la creuràs mai. Ahir el fill de Josep Vergés, director de Destino, m’explicava que el seu pare sempre deia que, a Hendaya, Franco havia intentat negociar amb Hitler la manera de netejar Catalunya de catalans. “Ens ho han pres tot i no ens deixen fer res, però com a mínim som aquí”, es veu que deia sempre. Creu que m’ha sorprès?

Home, però sí que diu coses noves: Pla patriota, molts li ho discutirien…

Mira: em sembla que, Oppenheimer, un dels inventors de la bomba atòmica, té un aforisme que diu: “la intel·ligència no consisteix a descobrir coses noves sinó a veure el que tothom mira i ningú no veu”. Aquesta és l’aspiració del llibre.

I la seva aspiració és arribar a ser un segon Pla, oi? Per això el llibre té forma de dietari

No sigui ruc! Jo imito els grans per aprendre. El problema és que a Catalunya, a causa de tants anys de repressió, no hi ha gaire per triar ni per fer barreja.

I el format de dietari?

És el gènere normal dels marginats. Em va semblar que cauria bé en un país com aquest, on totes les coses arriscades s’han de dir a títol personal.

El seu amic Sostres diu que vostè es el seu heroi.

El meu amic Sostres i jo sempre ens entendrem perquè tenim molt clar que Déu dóna pa a qui no té dents.